Investigació i conservació
Al llarg dels temps, la basílica ha sigut objecte d’estudi, recerca i investigació i això ha permès seguir avançant en el seu coneixement i divulgació.
Orígens de la recerca
El Puigcardener, on es troba la Seu, és un important jaciment arqueològic, bressol de la ciutat de Manresa. El seu coneixement comença arran de les excavacions realitzades l’any 1915. La descoberta accidental de diverses restes arqueològiques (ceràmiques, tombes i altres materials) amb motiu de les obres de fonamentació de la nova façana neogòtica de ponent va corroborar l’interès arqueològic de l’indret i va demostrar una ocupació ininterrompuda des dels segles VI-IV a.C.
L’excavació fou assumida per mossèn Josep Guitart, del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, que es va fer càrrec de la direcció de la tasca, si bé els materials no es van estudiar detalladament ni identificats correctament. Temps després tenim constància d’alguna descoberta puntual de caràcter accidental.
Excavacions modernes
Durant els anys seixanta i setanta es va començar una feina de neteja i exploració a la zona del claustre, especialment de les arcades que sostenen la porxada romànica.
Poc després, els Amics de la Seu i els Amics de l’Art Romànic seguiren fent recerca de murs indicatius de les característiques del temple romànic. L’any 1981 Miquel Cura i Enric Sanmartí van estudiar les terrisses d’importació grega i itàlica i van corroborar l’existència d’un poblat iber. Tot seguit l’estudi del material va continuar i així Antoni Daura i Joan Galobart en publicaren més mostres (1982-1985). Tot aquest conjunt fou revisat per Eduard Sánchez en la seva tesi de llicenciatura, editada l’any 1987. Un any abans (1986), sota la direcció d’Antoni Daura i Eduard Sánchez es van realitzar diversos sondejos per tot el puig de cara a avaluar-ne les seves característiques generals. Va aportar més materials i la descoberta d’una part de la necròpolis, ja coneguda prèviament. En el context de la intervenció restauradora de l’àrea del claustre, empesa pels Amics de la Seu i finançada per la Generalitat de Catalunya (1989-1992), van aparèixer nous elements que han ajudat a conèixer les vicissituds històriques d’aquest punt. Destaquen els diversos enterraments i les restes d’un forn de reverberació per a bronze, on es va fondre una campana. Aquests treballs foren començats per Antoni Caballé, Josep Pujades i Marta Sancho, en una primera fase, i per Eduard Sánchez en una segona, centrada sobretot al subsòl de la capella dels Favets. Finalment cal esmentar la feina portada a bon terme a l’exterior de la Seu, prèvia a la remodelació del parc d’Arqueociència, dirigida per David Olivares, que va permetre la descoberta d’alguns testimonis d’hàbitat medieval.
Necròpolis
A l’entorn immediat de la Seu i al seu subsòl, hi ha constància de nombrosos enterraments. Els més antics corresponen al període tardo-romà. Són una vintena de tombes que es poden datar entre finals del segle III i principis del VI. Tipològicament les més antigues són fetes amb teula romana plana (teula), corbades a les juntes (imbrex) i de secció triangular. D’aquesta forma n’hi ha també de lloses. A partir del segle VII es generalitza la caixa rectangular de lloses o cista que arriba fins al segle XIV. Aquestes darreres són les més nombroses. També hem d’esmentar la troballa d’alguna sepultura antropomorfa excavada a la roca natural. On hi ha una estratigrafia més completa dels enterraments és sota la capella dels Favets, amb mostres de l’alta edat mitjana i arribant fins al segle XIX.
De les més antigues en destaquen unes fosses revestides de lloses, de característiques antropomòrfiques. L’anàlisi antropològica d’aquest conjunt l’ha fet Lluís Guerrero. Destaca l’estudi d’una dona d’època medieval amb signes evidents de patologies i amb una punta de sageta encastada a la cama, que li va ocasionar la mort. També cal esmentar les cambres sepulcrals que es troben sota la nau principal, així com uns bonics vasos funeraris i sarcòfags penjats a les parets de la zona de l’absis. Destaca la del cavaller Bernat de Manresa, d’una senyora del llinatge Calders i els ossaris de la família Saera. Al costat del baptisteri hi ha el sepulcre del canonge Mulet, del segle XVIII.
